Viure amb l’intestí en flames: una realitat invisible per a milers de Catalans.

El passat 19 de maig es va celebrar el Dia Mundial de les Malalties Inflamatòries Intestinals (MII), una data que ens convida a reflexionar sobre una realitat que afecta desenes de milers de persones a Catalunya i que, tot i la seva magnitud, continua sent àmpliament desconeguda per la població general.

Sota el paraigua de les MII s’hi agrupen principalment dues malalties: la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. Totes dues comparteixen una naturalesa autoinflamatòria: el sistema immunitari ataca el propi teixit intestinal de manera crònica i recurrent. La malaltia de Crohn pot afectar qualsevol tram del tub digestiu, mentre que la colitis ulcerosa es limita al còlon. En tots dos casos, els símptomes —diarrea persistent, dolor abdominal intens, sagnat i fatiga extrema— poden ser devastadors i aparèixer en forma de brots imprevisibles alternats amb períodes de remissió.

Les xifres parlen per si soles: gairebé l’1% de la població catalana pateix alguna d’aquestes dues malalties, la meitat de les quals corresponen a malaltia de Crohn. La tendència és clarament a l’alça als països occidentals, on factors ambientals i canvis en la microbiota intestinal semblen actuar com a desencadenants en persones genèticament predisposades.

Un aspecte especialment rellevant és que afecten sobretot persones joves: 1 de cada 4 nous casos diagnosticats corresponen a menors d’edat, i la majoria de pacients reben el diagnòstic entre els 20 i els 30 anys, en plena etapa formativa i professional. Però la MII no és exclusiva dels joves: un terç dels pacients tenen més de 65 anys, amb les necessitats específiques que això comporta. En totes les edats, la impredictibilitat dels brots i l’estigma d’una malaltia digestiva que sovint es viu en silenci generen taxes elevades d’ansietat i depressió.

Avui dia no existeix una cura per a les MII, però els avenços terapèutics han estat notables: dels corticoides clàssics s’ha passat a fàrmacs biològics i petites molècules que permeten personalitzar el tractament i aconseguir remissions duradores. Mantenir l’adherència terapèutica fins i tot en períodes sense símptomes és clau per evitar complicacions greus com estenosis, fístules o cirurgia.

Des d’ACCU Catalunya i GETECCU fem una crida conjunta: el diagnòstic precoç és determinant. Cada mes de retard és un mes en què la inflamació pot causar danys difícils de revertir. Per això apel·lem als professionals d’atenció primària i a la ciutadania: davant símptomes persistents com diarrea de més de dues setmanes, sang a les deposicions, dolor abdominal recurrent o pèrdua de pes inexplicada, cal consultar el metge sense demora. Normalitzar parlar dels símptomes digestius i reduir el temps entre la sospita clínica i la derivació a l’especialista no és només una qüestió mèdica: és una qüestió de qualitat de vida.

Les MII no es poden prevenir ni curar, però sí que es pot millorar enormement la vida de qui les pateix: amb diagnòstics ràpids, tractaments adequats, acompanyament psicosocial i una societat que comprengui que el que no es veu per fora pot fer molt de mal per dins. Trencar el silenci és el primer pas.